Artistas
Pensemos en deportistas, solos en su esfuerzo aunque jueguen en equipo, cuando llegan, o no, al podio. O en los músicos de una orquesta , todos competentes todos tocando la misma música, sentados segun una jerarquía aceptada (primer violín, segundo violín, etcétera) que subraya lo que todos saben de sí mismos: su nivel de excelencia. así entre aquellos artistas que acaparan titulares, pero que son, en realidad, el cuerpo (y el mercado en una ciudad como la nuestra) del arte. Parte del estímulo de ser profesional es precisamente la visión de lo que otros profesionales hacen, y la constatación del respectivo nivel de exelencia.
De los quatro artistas que exponen en Estudios reversibles, la exposición actual de Esther Montoriol, Mar Saiz ha sido un descubrimiento, deslumbrante. Sus pinturas a lápiz de color, del apunte más leve a grandes composiciones, iguala lo mejor que yo haya visto en esta técnica sin excluir a Hockney, y son una brillante vindicación de la figuración relamida. a los otos tres los conozco bien, nos seguimos desde hace tiempo, he trabajado con ellos, expuesto con ellos, y compartido con ellos estos años duros en los que comparamos estrategias de supervivencias.
La abstracción sin premuras de Víctor Pérez Porro, la vivacidad de Marcos Palazzi, que en esta ocasión muestra una faceta casi de Crumb junto con algunas espléndidas como su retrato de Edward Robbins; o la obra paciente, que no cesa de mejorar, de Jaume Roure, que se muestra aquí en dibujos hechos en museos, de un trazo más suelto del que suele exponer, muy bonitos. Estas obras, como el sonido del concertino que guia a otros músicos, me guían en el estudio (como tal vez la mía a ellos, a veces) y me parece una idea excelente mostrar este trabajo como si aún estuviera en el estudio: esta es una excelrente exposición, no solo por su excelencia de las obras, sino porque es una descripción fiel de cómo nace y crece nuestro trabajo.
Perico Pastor
La Vanguardia, miercoles 16 de julio de l 2014
Retrats i jardins
Els personatges de Saiz són persones, no arquetips, ni actors. Tampoc representen una societat particular amb el seus gests, la seva indumentària i posat com, per exemple, succeïa amb Alex Katz amb l’americà estil d’un bon viure que esdevenia absolutament particular i, a la vegada, paradigmàtic d’una psicologia i una estètica de l’home occidental. D’entrada, aquella seguretat, aquella imatge de la identitat, ja no té un abric fàcil avui en dia, culminant un procés d’erosió i dubte que la crisi moderna, o la modernitat construïda sobre de la noció de crisi, ha cronificat.
En front a l’experiència i la representació d’aquesta confusió identitària, la pintura ens trasllada a un àmbit en el qual, assumida l’artificialitat del mitjà, es fa possible encara anar a l’encontre del enigma íntim de l’ésser. La superfície del paper o de la tela esdevenen, en un mateix gest, mirall de l’ànima i territori per l’exploració pictòrica. ¿Per què no afegir als exercicis d’interrogació el moviment, respectuós, atrevit i eminentment poètic de desplaçar-se cap a la humanitat en allò que té d’essencial i tractar de dir-la? Mar Saiz escull aquesta via, sense pretensions: es tracta tant sols d’un a priori per començar a treballar, i difícil. L’enceta des de les premisses més honestes i clarificadores, evitant tot efecte retòric i tota deriva narrativa. En canvi, sota l’aparent objectivisme (per exemple el de la sèrie de petits retrats frontals) Saiz sembla cercar més que una taxonomia, una subtil manifestació de personalitat, d’animació però no entesa com el moviment virtual el cinema pot produir. En repòs reflexiu i un xic melancòlic, en instants d’abandonament o en concentrada lectura, els homes i les dones que poblen aquestes obres semblen posseir cert alè vital, una ànima: una humanitat que resideix en una manifestació de la intel·ligència, aquella que, en meravellosa paradoxa, assoleixen els cèlebres retrats d’Al Fayum. Als autoretrats, Saiz fa servir el recurs clàssic del mirall, però en tria un de convex, com un ull on la pròpia mirada es veu observada i interrogada.
La presència humana és significativa als paisatges de Mar Saiz. La natura selvàtica o les serenes planúries verdes obertes al teló de fons d’un mar bromós que es fon amb el cel, tenen alguna cosa de Watteau, traslladat a Central Park. Hedonisme i malenconia es creuen en lleus idil·lis urbans. Els passejants observen, escruten o contemplen. S’aturen, fan una pausa reflexiva, introspectiva. A Mar Saiz l’interessa aquest lapse subtil de l’atenció on la quotidianitat i la veritat existencial es retroben, on la bellesa i la normalitat conversen com si fossin dues velles amigues. Un edifici de vivendes, de nit, esdevé un mosaic abstracte. Els dibuixos de gran format, peces supèrbies, es construeixen en grans fulls, com tessel·les gegantines. El blanc hi envolta la figura i li crea un espai de solitud protectora. Als jardins, les frondositats arborescents acullen, còmplices, a les parelles i ens parlen d’un món amable i vellutat...
Àlex Mitrani
Sala Parés, 2007
L’Home és el paisatge
Les imatges, per se, tenen una funció tràgica: oposar-se al temps, detenir-lo, arrabassar de l’oblit experiències estètiques, emocionals o intel·lectuals. Però, al mateix temps, fixant-la, celebren la transitorietat. La transitorietat no és la fugacitat, que seria una neguitejant experiència de pèrdua. Ens referim a una impressió que sorgeix de la consciència, feble i subtil, que ha de ser com distreta, del pas del temps, d’un continu que s’aprecia com una mena de present indefinit. Un dels fonaments de la pintura de Mar Saiz és aquesta fenomenologia paradoxal de la temporalitat feta imatge. El temps -les coses i les persones en el temps- s’enmiralla a la pintura i es fa visible.
És revelador el títol de Carpe diem per la sèrie de quadres de Mar Saiz sobre el motiu d’uns personatges a la platja. Aprofitar, gaudir dels dies vol dir no reternir el temps ni fossilitzar-lo avàrament sinó deixar que ens atravessi. L’oci (que no és l’embrutiment amb el qual de vegades se’l confon avui) com a activitat sense objectiu concret o profitós, implica un cert buit, un abandonament o una distracció intrascendent, i és, curiosament, una de les millors maneres, el·líptica, de retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Irremediablement, la iconografia de Mar Saiz ens fa pensar en el cèlebre Monjo davant el mar de Kaspar David Friedrich. On el pintor alemany imaginava un escenari propici a la meditació còsmica, la mirada contemporània de Saiz suggereix una ambigua quotidianitat. A diferència del shock que produïa la revelació de la magnitud de la natura en el paisatgisme romàntic, trobem aquí una armonia, una relació d’empàtica convivència. La natura, malgrat la seva amplitud i vigor, no és mai aclaparadora sinó que sembla acompanyar als personatges, els serveix d’eco i orquestació.
Els homes i les dones de Saiz, malgrat llur discreció, són sempre comunicatius, mentre que els personatges, els actors, de Friedrich compleixen les instruccions d’un director d’escena que els imposa un diàleg tens amb realitats inefables que la natura només vehicula. No ens arriba el soroll de les seves veus, però les persones que habiten les teles de Saiz conversen. Quan són solitàries són com aparicions que s’adrecen a nosaltres, sense dramatisme. La pintora aconsegueix dominar allò misteriós i suggerir una presència viva. En alguns moments penetra una certa malenconia que ens fa pensar en Edward Hoper. Però Sainz no vol insistir en el tema de la solitud, per això els seus personatges ens miren, serenament, ens reconeixen, tenen quelcom familiar i proper. En els grups s’aprecia una dispersió, però s’intueix sempre una relació entre les persones. Parlen entre elles, s’esperen o s’observen. El to neutre, ple de naturalitat però pregon de significats, ens remet al clima de les pel·licules d’Eric Rohmer. Més que construir una idea arquetípica o heroica de la humanitat, aquestes obres aborden una relació entre persones i, en la distància que ens procura l’artista, inciten a observar-ne i intuir-ne el decurs vital.
L’acampada també és emblema, a través de les vacances, del suau fluir del temps ociós i dels capricis de la vida social. Els quadres de Saiz semblen fragments d’un relat on es conjuguen la memòria, l’evocació imaginada, feta imatge, distanciada del pas dels dies, i la narració en present d’un ésser en el món compartit, comunicatiu i serè. L’ambivalència entre imatge i presència viscuda s’expressa gràcies al model del miratge. Saiz també en fa una representació explícita, on és molt interessant comprovar que el reflex no és tal, sinó que estem davant una imatge duplicada, separada per una franja que funciona com un element abstracte. Saiz sap que el seu intent de captació de la presència de les coses i les persones en el temps és impossible si es fa des de la rigidesa, sap que l’ambigüitat és inevitable i, finalment, és l’aliada de l’evocació, única manera d’aprehendre els intangibles que conformen la nostra experiència i la nostra consciència. D’aquí les ressonàncies i les correspondències, en el sentit baudelarià, entre diversos àmbits i entre les persones i el seu entorn físic. Hi ha un joc entre claror i foscor entre els diversos quadres. Les platges mostren tres àmbits que són tres franjes on la llum s’expressa en tres games cromàtiques i texturals diferents. Saiz deixa veure com construeix la claror a la sorra de la platja, on podem apreciar clarament la trama abstracta de grisos i ocres. Les figures dins els boscos esdevenen figures dins la pintura amb una extranya naturalitat. L’exuberant i fantàstica vegetació estableix un complex àmbit de linealismes, ritmes i modulacions de color (demostren mestratge les foscors verdes que no són mai negres). Poques vegades una obra de vocació clarament realista es concep i juga conscientment amb recursos i criteris abstractes tan variats.
Davant la consolidació a Europa, sobretot a Alemanya, d’un renovat interès per la pintura i particularment per la figuració en l’art contemporani, que no hauria de trigar en arribar aquí, és motiu del major interès l’aparició de l’obra de Mar Saiz. Saiz pertany a una generació que no se sent incòmode, ni cohibida o acomplexada, amb el mitjà pictòric, la representació o la narració. Només s’ha de veure la fruició amb la qual es dedica al dibuix, que és entès com a obra autònoma i on matitza les superfícies com si les fregués la llum però on s’expressa també una percepció carnal de la realitat. La tècnica i la tradició són només el punt de partida, com una tecnologia, per produir artefactes expressius. L’obra de Saiz mostra clarament la possibilitat d’una mirada específicament pictòrica, d’un sistema autònom en el qual s’han acumulat les experiències de la fotografia i el cinema o el digital. Més enllà de les vies analítica, irònica o conservadora, la pintura jove està mirant d’establir el seu propi imaginari, uns cercant una nova elementarietat, d’altres fagocitant la multitud d’estímuls icònics que ens envolten, i uns altres redescobrint la pintura com a manera de construir mons. L’univers que està establint Mar Saiz està fet d’imatges que combinen la complexitat visual amb l’aprehensió poètica. Homes i dones hi conversen com en un temps mític, fet de presents, que és el de la pintura mateixa.
Àlex Mitrani
Sala Parés, 2003
Pensemos en deportistas, solos en su esfuerzo aunque jueguen en equipo, cuando llegan, o no, al podio. O en los músicos de una orquesta , todos competentes todos tocando la misma música, sentados segun una jerarquía aceptada (primer violín, segundo violín, etcétera) que subraya lo que todos saben de sí mismos: su nivel de excelencia. así entre aquellos artistas que acaparan titulares, pero que son, en realidad, el cuerpo (y el mercado en una ciudad como la nuestra) del arte. Parte del estímulo de ser profesional es precisamente la visión de lo que otros profesionales hacen, y la constatación del respectivo nivel de exelencia.
De los quatro artistas que exponen en Estudios reversibles, la exposición actual de Esther Montoriol, Mar Saiz ha sido un descubrimiento, deslumbrante. Sus pinturas a lápiz de color, del apunte más leve a grandes composiciones, iguala lo mejor que yo haya visto en esta técnica sin excluir a Hockney, y son una brillante vindicación de la figuración relamida. a los otos tres los conozco bien, nos seguimos desde hace tiempo, he trabajado con ellos, expuesto con ellos, y compartido con ellos estos años duros en los que comparamos estrategias de supervivencias.
La abstracción sin premuras de Víctor Pérez Porro, la vivacidad de Marcos Palazzi, que en esta ocasión muestra una faceta casi de Crumb junto con algunas espléndidas como su retrato de Edward Robbins; o la obra paciente, que no cesa de mejorar, de Jaume Roure, que se muestra aquí en dibujos hechos en museos, de un trazo más suelto del que suele exponer, muy bonitos. Estas obras, como el sonido del concertino que guia a otros músicos, me guían en el estudio (como tal vez la mía a ellos, a veces) y me parece una idea excelente mostrar este trabajo como si aún estuviera en el estudio: esta es una excelrente exposición, no solo por su excelencia de las obras, sino porque es una descripción fiel de cómo nace y crece nuestro trabajo.
Perico Pastor
La Vanguardia, miercoles 16 de julio de l 2014
Retrats i jardins
Els personatges de Saiz són persones, no arquetips, ni actors. Tampoc representen una societat particular amb el seus gests, la seva indumentària i posat com, per exemple, succeïa amb Alex Katz amb l’americà estil d’un bon viure que esdevenia absolutament particular i, a la vegada, paradigmàtic d’una psicologia i una estètica de l’home occidental. D’entrada, aquella seguretat, aquella imatge de la identitat, ja no té un abric fàcil avui en dia, culminant un procés d’erosió i dubte que la crisi moderna, o la modernitat construïda sobre de la noció de crisi, ha cronificat.
En front a l’experiència i la representació d’aquesta confusió identitària, la pintura ens trasllada a un àmbit en el qual, assumida l’artificialitat del mitjà, es fa possible encara anar a l’encontre del enigma íntim de l’ésser. La superfície del paper o de la tela esdevenen, en un mateix gest, mirall de l’ànima i territori per l’exploració pictòrica. ¿Per què no afegir als exercicis d’interrogació el moviment, respectuós, atrevit i eminentment poètic de desplaçar-se cap a la humanitat en allò que té d’essencial i tractar de dir-la? Mar Saiz escull aquesta via, sense pretensions: es tracta tant sols d’un a priori per començar a treballar, i difícil. L’enceta des de les premisses més honestes i clarificadores, evitant tot efecte retòric i tota deriva narrativa. En canvi, sota l’aparent objectivisme (per exemple el de la sèrie de petits retrats frontals) Saiz sembla cercar més que una taxonomia, una subtil manifestació de personalitat, d’animació però no entesa com el moviment virtual el cinema pot produir. En repòs reflexiu i un xic melancòlic, en instants d’abandonament o en concentrada lectura, els homes i les dones que poblen aquestes obres semblen posseir cert alè vital, una ànima: una humanitat que resideix en una manifestació de la intel·ligència, aquella que, en meravellosa paradoxa, assoleixen els cèlebres retrats d’Al Fayum. Als autoretrats, Saiz fa servir el recurs clàssic del mirall, però en tria un de convex, com un ull on la pròpia mirada es veu observada i interrogada.
La presència humana és significativa als paisatges de Mar Saiz. La natura selvàtica o les serenes planúries verdes obertes al teló de fons d’un mar bromós que es fon amb el cel, tenen alguna cosa de Watteau, traslladat a Central Park. Hedonisme i malenconia es creuen en lleus idil·lis urbans. Els passejants observen, escruten o contemplen. S’aturen, fan una pausa reflexiva, introspectiva. A Mar Saiz l’interessa aquest lapse subtil de l’atenció on la quotidianitat i la veritat existencial es retroben, on la bellesa i la normalitat conversen com si fossin dues velles amigues. Un edifici de vivendes, de nit, esdevé un mosaic abstracte. Els dibuixos de gran format, peces supèrbies, es construeixen en grans fulls, com tessel·les gegantines. El blanc hi envolta la figura i li crea un espai de solitud protectora. Als jardins, les frondositats arborescents acullen, còmplices, a les parelles i ens parlen d’un món amable i vellutat...
Àlex Mitrani
Sala Parés, 2007
L’Home és el paisatge
Les imatges, per se, tenen una funció tràgica: oposar-se al temps, detenir-lo, arrabassar de l’oblit experiències estètiques, emocionals o intel·lectuals. Però, al mateix temps, fixant-la, celebren la transitorietat. La transitorietat no és la fugacitat, que seria una neguitejant experiència de pèrdua. Ens referim a una impressió que sorgeix de la consciència, feble i subtil, que ha de ser com distreta, del pas del temps, d’un continu que s’aprecia com una mena de present indefinit. Un dels fonaments de la pintura de Mar Saiz és aquesta fenomenologia paradoxal de la temporalitat feta imatge. El temps -les coses i les persones en el temps- s’enmiralla a la pintura i es fa visible.
És revelador el títol de Carpe diem per la sèrie de quadres de Mar Saiz sobre el motiu d’uns personatges a la platja. Aprofitar, gaudir dels dies vol dir no reternir el temps ni fossilitzar-lo avàrament sinó deixar que ens atravessi. L’oci (que no és l’embrutiment amb el qual de vegades se’l confon avui) com a activitat sense objectiu concret o profitós, implica un cert buit, un abandonament o una distracció intrascendent, i és, curiosament, una de les millors maneres, el·líptica, de retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Irremediablement, la iconografia de Mar Saiz ens fa pensar en el cèlebre Monjo davant el mar de Kaspar David Friedrich. On el pintor alemany imaginava un escenari propici a la meditació còsmica, la mirada contemporània de Saiz suggereix una ambigua quotidianitat. A diferència del shock que produïa la revelació de la magnitud de la natura en el paisatgisme romàntic, trobem aquí una armonia, una relació d’empàtica convivència. La natura, malgrat la seva amplitud i vigor, no és mai aclaparadora sinó que sembla acompanyar als personatges, els serveix d’eco i orquestació.
Els homes i les dones de Saiz, malgrat llur discreció, són sempre comunicatius, mentre que els personatges, els actors, de Friedrich compleixen les instruccions d’un director d’escena que els imposa un diàleg tens amb realitats inefables que la natura només vehicula. No ens arriba el soroll de les seves veus, però les persones que habiten les teles de Saiz conversen. Quan són solitàries són com aparicions que s’adrecen a nosaltres, sense dramatisme. La pintora aconsegueix dominar allò misteriós i suggerir una presència viva. En alguns moments penetra una certa malenconia que ens fa pensar en Edward Hoper. Però Sainz no vol insistir en el tema de la solitud, per això els seus personatges ens miren, serenament, ens reconeixen, tenen quelcom familiar i proper. En els grups s’aprecia una dispersió, però s’intueix sempre una relació entre les persones. Parlen entre elles, s’esperen o s’observen. El to neutre, ple de naturalitat però pregon de significats, ens remet al clima de les pel·licules d’Eric Rohmer. Més que construir una idea arquetípica o heroica de la humanitat, aquestes obres aborden una relació entre persones i, en la distància que ens procura l’artista, inciten a observar-ne i intuir-ne el decurs vital.
L’acampada també és emblema, a través de les vacances, del suau fluir del temps ociós i dels capricis de la vida social. Els quadres de Saiz semblen fragments d’un relat on es conjuguen la memòria, l’evocació imaginada, feta imatge, distanciada del pas dels dies, i la narració en present d’un ésser en el món compartit, comunicatiu i serè. L’ambivalència entre imatge i presència viscuda s’expressa gràcies al model del miratge. Saiz també en fa una representació explícita, on és molt interessant comprovar que el reflex no és tal, sinó que estem davant una imatge duplicada, separada per una franja que funciona com un element abstracte. Saiz sap que el seu intent de captació de la presència de les coses i les persones en el temps és impossible si es fa des de la rigidesa, sap que l’ambigüitat és inevitable i, finalment, és l’aliada de l’evocació, única manera d’aprehendre els intangibles que conformen la nostra experiència i la nostra consciència. D’aquí les ressonàncies i les correspondències, en el sentit baudelarià, entre diversos àmbits i entre les persones i el seu entorn físic. Hi ha un joc entre claror i foscor entre els diversos quadres. Les platges mostren tres àmbits que són tres franjes on la llum s’expressa en tres games cromàtiques i texturals diferents. Saiz deixa veure com construeix la claror a la sorra de la platja, on podem apreciar clarament la trama abstracta de grisos i ocres. Les figures dins els boscos esdevenen figures dins la pintura amb una extranya naturalitat. L’exuberant i fantàstica vegetació estableix un complex àmbit de linealismes, ritmes i modulacions de color (demostren mestratge les foscors verdes que no són mai negres). Poques vegades una obra de vocació clarament realista es concep i juga conscientment amb recursos i criteris abstractes tan variats.
Davant la consolidació a Europa, sobretot a Alemanya, d’un renovat interès per la pintura i particularment per la figuració en l’art contemporani, que no hauria de trigar en arribar aquí, és motiu del major interès l’aparició de l’obra de Mar Saiz. Saiz pertany a una generació que no se sent incòmode, ni cohibida o acomplexada, amb el mitjà pictòric, la representació o la narració. Només s’ha de veure la fruició amb la qual es dedica al dibuix, que és entès com a obra autònoma i on matitza les superfícies com si les fregués la llum però on s’expressa també una percepció carnal de la realitat. La tècnica i la tradició són només el punt de partida, com una tecnologia, per produir artefactes expressius. L’obra de Saiz mostra clarament la possibilitat d’una mirada específicament pictòrica, d’un sistema autònom en el qual s’han acumulat les experiències de la fotografia i el cinema o el digital. Més enllà de les vies analítica, irònica o conservadora, la pintura jove està mirant d’establir el seu propi imaginari, uns cercant una nova elementarietat, d’altres fagocitant la multitud d’estímuls icònics que ens envolten, i uns altres redescobrint la pintura com a manera de construir mons. L’univers que està establint Mar Saiz està fet d’imatges que combinen la complexitat visual amb l’aprehensió poètica. Homes i dones hi conversen com en un temps mític, fet de presents, que és el de la pintura mateixa.
Àlex Mitrani
Sala Parés, 2003